Pep Pacheco

Imatge de Tania Castro publicada a “El País” (dissabte 18 de febrer)

• Abaratir i facilitar l’acomiadament. S’amplien i generalitzen les causes d’acomiadament amb 20 dies per any treballat, que serà el més usat d’ara en endavant.
• Desapareix el contracte amb indemnització per acomiadament de 45 dies per any treballat i se substitueix per un altre que el rebaixa a 33 dies. S’estableix el límit d’indemnització en 24 mesos en lloc dels 42 actuals.
• En cas d’acomiadament per causes objectives, existint contracte indefinit, les empreses podran acomiadar directament amb 20 dies per any i un màxim de 12 mensualitats. Per justificar aquestes causes objectives, les empreses podran adduir “pèrdues actuals o previstes”, o bé que estan patint una “disminució de vendes o d’ingressos durant tres trimestres consecutius”
• Se suprimeix l’autorització prèvia per als acomiadaments col·lectius, els ERO.
• Facilita que es puga aplicar un ERO a les empreses públiques i ens de l’Administració
• Prima el conveni d’empresa per sobre dels sectorials i limita la pròrroga dels convenis a dos anys, si no hi ha acord queda sense vigor.
• Sota raons econòmiques l’empresari pot modificar la jornada de treball i la seua distribució.
• S’estableix un contracte d’un any per a empreses de menys de 50 treballadors que no té cap tipus d’indemnització per acomiadament.

La tracta d’éssers humans amb finalitat d’explotació econòmica és una realitat al nostre món. Malauradament, els diaris ens informen massa vegades de detencions de màfies que mantenen en condicions d’esclavitud persones que són explotades econòmicament. I, tot i que en menor mesura, també ens parlen del desmantellament de màfies que tenen retingudes dones dedicades al comerç sexual. La tracta d’éssers humans és una xacra antiga, però encara present en aquest segle. La seua eradicació hauria de ser un objectiu de primer ordre tant dels poders públics com de la societat, en general.
Tot i això, la terminologia confusa que, en alguns casos, s’usa no ajuda a centrar els esforços en aquest objectiu. Així, trobem de vegades identificació entre termes com “tràfic” i “tracta”, tot i tractar-se de dos delictes ben diferents. El primer fa referència, segons la OIM (Organització Internacional de Migracions), a la migració i creuament de fronteres de forma irregular realitzades per persones i/o xarxes. Les persones, hagen passat de forma regular o irregular, són objecte de tracta d’éssers humans quan una vegada en el país de destí són privades dels drets humans elementals: com la llibertat per a moure’s, per a exercir qualsevol tipus d’activitat, forçades a treballar… No totes les persones que creuen il·legalment les fronteres són víctimes de tracta. I a l’inrevés, es pot accedir al país de forma perfectament legal però veure’s forçat a treballar per a altres. En la prostitució tenim totes aquestes situacions amb conseqüències socials, legals i personals ben diferents.
De fet, tal i com reconeix l’informe de la Unitat Tècnica de Policia Judicial de la Guàrdia Civil, elaborat el 2004, la lluita eficient contra la tracta de dones amb fins de comerç sexual, només serà possible si es diferencia clarament la prostitució voluntària de la prostitució forçada.
I és aquest un dels aspectes importants a tenir en compte, ja que encara que la prostitució és una realitat que no està tipificada com a delicte, la majoria de la societat fa judicis de valor respecte del seu exercici i no l’admet com una activitat més (amb les seues peculiaritats), sinó que oferir serveis sexuals es considera una de les majors indignitats, especialment si és una dona qui ho fa. Perquè, encara que s’han donat avanços, per a les dones continuen vigents mandats sexuals més estrictes que per als homes i la societat marca els límits de la iniciativa sexual a la qual les dones poden arribar. La puta és la representant, per excel·lència, d’aquests límits. L’estigmatització i la condemna moral que recau sobre elles són l’expressió del càstig amb el que la societat respon a la transgressió d’aquestos mandats sexuals.
Aquesta estreta moral considera denigrant la prostitució, independenment de les condicions en les quals s’exercisca, i denigra les que la practiquen, estigmatitzant més les putes, que equipara amb esclaves sexuals, per tant sense voluntat, sense marge per a la decisió personal; no s’accepta que hi haja dones que trien (dins de les possibilitats d’elecció que la societat els ofereix) exercir aquesta activitat, o com a molt es resol el tema ràpidament adduint que són una minoria les que no estan forçades. Com si les minories no tingueren drets que hagueren de ser preservats. I com si precisament la regulació d’aquests drets no fóra allò que els pot concedir la possibilitat de treballar en unes millors condicions, més protegides davant de les màfies, més segures si opten per continuar al carrer, amb unes garanties socials i laborals que fins ara no han conegut.
No entrar a l’anàlisi detallada de la qüestió, i continuar considerant la prostitució com una globalitat sense matisos, no fa sinó perjudicar aquelles que es diu es vol protegir, tot mantenint una actitud de tutelatge que nega a les treballadores del sexe tota capacitat d’autonomia i decisió personal. Quan són elles, en última instància, les que han de ser escoltades a l’hora de prendre qualsevol decisió que els puga afectar.

Isabel Cercenado i Lluïsa Cifre (Ca Revolta)

Un any més The Influencers arriba al CCCB de Barcelona. Un any més, doncs, podrem gaudir d’aquest festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical. Totes les propostes que hi conflueixen tenen com a denominador comú el fet d’entendre l’art com una forma més d’activisme. Perquè l’art, entre moltes altres coses, també és (o pot ser) revolta.

Mentre m’estudie la programació del festival per mirar de no perdre’m res, torne a pensar en València. No em calen excuses per pensar-hi, com tampoc no me’n calen per enyorar-me. Tanmateix, en aquest cas l’associació d’idees és del tot justificada. A València l’artivisme existeix… i resisteix! N’és un clar exemple Cabanyal Portes Obertes. Però no és l’únic. Convé recordar també les exposicions Un jardí d’art, Els ulls de l’abraçada o Art per al Botànic, art per a la ciutat, organitzades per la coordinadora Salvem el Botànic-Recuperem Ciutat. I convindria, amb certa urgència, recordar tantes altres accions que, banyades d’art (en qualsevol de les seues manifestacions), han servit per dir no, per dir prou.

A València moviments com els Salvem, entre d’altres, han comptat amb la col·laboració d’un gruix considerable d’artistes que els han ajudat a ser i a fer-se (més) visibles. Pense primerament en Miquel Guillem, professor de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. Ara que ja no hi és, som molts els qui l’enyorem, els qui trobem a faltar la seua personalitat polièdrica. Per mi, com per molta altra gent, ha sigut un mestre, i també un referent. Gràcies a ell vaig sentir a parlar de moltes de les lluites que han florit sota les pedres d’una ciutat rebel a pesar del cansament acumulat al llarg dels segles. Gràcies a ell vaig aprendre a sentir-me menys perduda enmig de tots aquests deserts.

També pense en molts altres artistes que han fet i fan de València una ciutat menys adormida. Encara que per mi els vertaders protagonistes de la mobilització són tots els que anònimament llancen el seu crit perquè el futur siga també esperança, crec que és necessari reconèixer la tasca duta a terme per les persones que fan art per i per a la revolta. Me’n deixaré molts, així que demane perdó de bestreta. Però que ningú no se senta menystingut, perquè aquesta altra València la construïm entre totes i tots. Els noms (i cognoms) importen ben poc. Amb tot, crec que hauríem de donar les gràcies a Miguel Molina, David Segarra, Silvia Molinero, Xurxo Estévez, Maribel Doménech, Emilio Martínez, Dídac Ballester, Ricardo Vilar, Frederic Perers, Nelo Vilar, Martí Guillem, Frederik Jaake, Dolores Furió, Vicente Ortiz, Silvana Andrés, Ana Veintimilla, Gema Hoyas, Susana Rey, Lorena Rodríguez, ESOC… A tots ells, i a tants altres que em deixe, gràcies per l’art. I gràcies, també, per la revolta.

Reducció del nombre de professorat. Al llarg dels darrers 3 anys ha hagut una destrucció de llocs de treball xifrada en unes 3.400 places. Des del curs passat no s’estan cobrint les jubilacions (uns 1.200 mestres per curs) i actualment tampoc les baixes per malaltia. Això repercuteix greument en:

• Augments de ràtio
• Reducció d’unitats, desdoblaments, classes de reforç, tutories…
• Desaparició de programes de compensació educativa.
• Impartició de matèries de les quals el professorat no és especialista…

Endarreriments en el pagament de les despeses per al funcionament dels centres. La Conselleria no ha pagat el manteniment de les escoles des d’abril del curs passat. Alguns centres ja han patit talls elèctrics per impagament i no hi ha diners ni per a fotocòpies.

Enguany més de 27.000 xiquets i xiquetes s’han quedat sense la beca de menjador perquè han pujat la puntuació per accedir-ne de 13 a 17 punts.

Pel que fa a l’ensenyament en valencià:
Han desaparegut places (un de cada tres alumnes que vol estudiar en valencià no ho pot fer per manca d’oferta educativa). Enguany, per primera vegada des de l’aplicació de la Llei, el percentatge de la matrícula en valencià ha retrocedit: del 29 al 28%. Les causes, a més a més de la reducció d’aules, són els retalls en assessories en valencià, en campanyes i reunions informatives per potenciar la matrícula als primers cursos d’infantil…
S’han fusionat programes lingüístics en valencià (PEV) amb programes d’incorporació progresiva (PIP). D’aquesta manera es retalla encara més el professorat.
Segons un informe elaborat per l’STEPV sobre la situació de l’ensenyament en valencià:

En 30 anys de llei s’ha aconseguit que el 29% de l’alumnat reba ensenyament en valencià (a la província de València el 30%, Alacant el 20%, Castelló el 50%). Però s’ha produït una triple fragmentació segons el territori, l’edat de l’alumnat i la xarxa pública o privada. Algunes dades:

• 4 de cada 10 alumnes escullen ensenyament en valencià als 3 anys.
• 3 en Primària.
• 2 en ESO.
• 1 en Batxiller.
• 0 en cicles formatius

A la ciutat de València només el 8% de l’alumnat rep ensenyament en valencià. A la xarxa privada (que escolaritza un 30% de la població), només el 6% estudia en valencià.

Respecte al futur de l’aplicació del decret de plurilingüisme elaborat per l’anterior govern, encara tenim molts interrogants perquè no ha acabat el procés de negociació.
Sembla que la pressió ciutadana, dels sindicats i d’Escola Valenciana, ha aconseguit tirar enrere el decret. Diuen que es respectaran els programes actuals i sobre eixa base s’introduirà l’anglés, amb unes quotes que no estan encara concretades, però els seus mínims serien: una assignatura no lingüística en la llengua que no siga la base del programa.

Respecte a infraestructures, la situació és molt greu perquè a més a més de les deficiències dels centres (un 50% en tenen), es mantenen encara 930 aules prefabricades (barracons).

La fórmula que planteja la Conselleria d’Educació per a cobrir les carències de places educatives és la construcció de CIS (Centres d’Iniciativa Social), o siga, construcció de col·legis concertats en terreny públic. Les entitats privades propietàries dels centres disposaran d’una concessió de 75 anys per a la gestió i benefici del centre.

L’argumentació del PP sobre que els CIS serviran per facilitar a les famílies el dret a triar la formació dels seus fills i suposaran un estalvi econòmic, fa palés en realitat la seua opció pel desmantellament de l’escola pública, que és l’única que pot garantir la igualtat d’oportunitats entre l’alumnat.
Parlen que del 37% de col·legis concertats i privats i el 63% de públics que hi ha actualment, passaran a ser un 50% en els dos models.

D’altra banda, cal denunciar que la negativa a construir escoles públiques i a elaborar un mapa escolar que considere les necessitats dels barris i pobles, està duent a una política d’embotir alumnes en els centres, ocupant espais necessaris com les aules de música, d’idiomes, la biblioteca… per a mantindre la qualitat que sempre ha donat la xarxa pública.

Omplir les aules fins a rebentar és arruïnar tota voluntat de canvi i tancar els ulls a la realitat que el sistema escolar té la seua pròpia crisi, que afecta especialment als elevats índexs de fracàs i d’abandó escolar.
Quan a Europa no s’arriba al 15%, ací tenim uns percentatges de vora el 40% d’abandó del sistema escolar sense finalitzar els estudis obligatoris.

Decret-llei retallades per al sector públic

• No pròrroga de les jubilacions.
• Pel que fa al professorat interí, els nomenaments seran fins al 30 juny. No es cobrarà juliol i agost.
• No pagament del 25% del salari durant les incapacitats temporals.
• Per a tot el personal, suspensió del pla de pensions (0,3% de la massa salarial)
• Congelació dels sexennis. A partir d’abril no es reconeixeran més sexennis i dels reconeguts fins ara es cobrarà el 50%.
• Restricció en la concessió de la reducció de jornada del personal docent. Es modifica la concessió per trimestres, serà per curs escolar.

A més a més del que ja van anunciar en la presentació dels pressupostos per al 2012 de: retalls en inversions i infraestructures, no oferta d’ocupació pública i congelació salarial (en realitat baixada fins el 17%)

El govern valencià pretén que la seua nefasta gestió econòmica, que ha consistit en malgastar i dilapidar els recursos públics fent una política basada en els grans esdeveniments, l’especulació urbanística, la privatització dels serveis públics i el desviament dels nostres recursos a empreses privades…, la paguem el personal del sector públic.

Davant d’aquest càstig cal una resposta clara i contundent dels afectats i de la ciutadania en general, però en aquestos moments hem d’estar molt lúcids, no caure en corporativismes i no perdre de vista que les retallades són una agressió com a treballadors i treballadores que som, però que a la vegada traspassen l’àmbit laboral i afecten la qualitat dels serveis públics, que ha de ser el nostre objectiu final. La lluita sempre serà per a garantir el futur de l’escola pública, eixa escola igualitària, gratuïta, laica, valenciana, de qualitat…, necessària per a construir les bases de la societat democràtica que volem.

Informació elaborada per Mireia Hidalgo