L’Escola: Pública? Popular? Valenciana?

Al País Valencià, als debats de les Escoles d’Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica una frase insistent era la reivindicació d’una escola pública, popular i valenciana. Han passat moltes coses des d’aquella primera Escola d’Estiu prohibida pel governador civil el 1975 i els canvis i transformacions en molts àmbits de la vida social són considerables. No obstant això, al País Valencià l’escola no és encara ni del tot pública ni del tot popular ni del tot valenciana.

També era recurrent, en aquells debats dels MRPs, que no s'ha de confondre l’escola de titularitat pública amb el concepte escola pública. La idea d’escola pública remet a un espai institucional en el qual les desigualtats socials s’esborren i la inclusió i l’equitat constitueixen el marc de drets i obligacions garantint, des de l’equitat, l’educació de tots i totes, per a tots i totes. Un espai institucional d’educació que possibilite la capacitat de l’ésser humà per a apoderar-se i desenvolupar el sentit profund de la seua pròpia vida. Un espai que construeix, articula i desenvolupa un currículum, com a dispositiu que concreta l’estratègia per a aconseguir aqueix fi educatiu. A l’escola pública desitjada el currículum escolar posa el coneixement científic al servei de l’emancipació humana, són reconeguts els sabers populars i experiencials i s’incorporen a la investigació escolar les problemàtiques de les lluites socials, capacitant l’autocrítica, la reflexivitat i lectura crítica de la realitat.

Doncs, al País Valencià, les successives reformes, tant les que van arribar des de l’estat com les de competència autonòmica, no s’han conduït per aqueixos camins.

Escola Pública?

Han passat 50 anys de la promulgació de la Llei orgànica del Dret a l'Educació (LODE) en la qual l'Estat pactava amb l'Església, la recepció d'importants subvencions a canvi d'escolaritzar en els seus centres d'un mode gratuït i sense cap mena de discriminació. Aquell “sistema de concerts” no ha tingut els efectes desitjats, ni en el conjunt de l'Estat ni, per descomptat, en el País Valencià. En el nostre cas el procés de degradació de l'escola de titularitat pública és creixent. Se segrega a l'alumnat en diferents centres educatius en funció del nivell socioeconòmic i cultural de les seues famílies, però també per origen nacional o immigrant, es retalla el pressupost suprimint aules i contractant menys professorat mentre es mantenen o incrementen les subvencions a les escoles privades concertades. Encara que aquest és un llarg procés (en els últims deu anys els 414 centres concertats has duplicat la recepció dels diners públics) l'entrada en el govern del Partit Popular va ser des del primer dia una constant successió de despropòsits en els quals es van ajuntar la incompetència amb les ideologies més ràncies de la dreta. Un rigorós estudi d'un potent equip de recerca de la Universitat de València [1] mostra que les polítiques de la dreta basades en una suposada lliure elecció de les famílies, en la que s'elimina zonificació escolar i s’instaura el districte únic, la desigual distribució de les retallades de la despesa pública en educació o el desistiment de funcions de la lnspecció, han anat deteriorant la imatge de l'escola pública a la ciutat de València i, correlativament, la sobrevaloració de l'escola concertada com a garant de l'èxit escolar de l'alumnat.

Tampoc el currículum respon a la idea d’escola pública abans enunciada. Si l'escola pública és l'escola de tots i totes i per a tots i totes, quin tipus de currículum (de selecció cultural) s'acosta a aquest desideràtum i que l'allunya? Els curricula centralitzats? Els formulats amb llenguatges esotèrics o retòriques complexes? Els que es defineixen en oficines d'organismes internacionals? Si el currículum és un projecte selectiu de cultura quins són els litigis, les controvèrsies, quan parlem de selecció cultural? Seria coherent amb el caràcter públic de l'escola pública protegir, garantir, en el disseny del marc curricular els desacords? Sota quins criteris seleccionem la cultura, quina cultura i al servei de qui? Totes aquestes preguntes estan absents en els espais i les agències del disseny curricular. Tampoc és un debat pel qual s'interesse molt el moviment del professorat o el de les famílies. Al considerar al currículum com un problema tècnic, una tasca en mans d’experts disciplinars, s'ignora o s'oculta el seu caràcter polític: en l'actual selecció de cultura per al currículum hi ha formes de cultura que responen als valors i ideologies hegemòniques que fan de l'educació en una pràctica social reproductora d'aquesta hegemonia. Al País Valencià, una premiada recerca sobre l'anàlisi crítica del discurs en el currículum [2] mostra l'orientació de classe, racial i de gènere en el contingut dels llibres de text d'educació musical. També que el reconeixement de les cultures populars arrelades en el territori està absent del currículum oficial o ho fa d'un mode circumstancial o folklòric. S'obliden unes identitats ignorant a uns subjectes i valorant a uns altres.

​

Escola Popular?

L’escola pública és també popular si la transformem en un laboratori de democràcia real, no purament formal. Un espai social i cultural on famílies, professorat i alumnat, sabent-se poble, puguen constituir-se en subjecte col·lectiu amb capacitat, voluntat i desig de construir i desenvolupar el projecte educatiu del país. Doncs, al País Valencià l’escola no pot ser del tot pública i popular si la gestió i els espais de decisió semblen més un model de gestió corporativa on es reforça la cultura empresarial, la direcció unipersonal o la competitivitat entre l’alumnat. D’altra banda, l’increment de la norma i la burocratització colonitzen el món escolar i cada vegada hi ha menys temps i menys espais de llibertat per a l’expressió i la construcció autònoma.

L’escola com a esfera pública i popular requereix la presència activa de ciutadans i ciutadanes amb voluntat de radicalitzar la relació democràtica. No pot ser pública i popular una escola que deixe al subjecte sense veu, on l’assemblea siga el lloc al qual ningú vol anar i en el que qualsevol projecte emancipatori equivalga a l’avorriment de qui no té ja intenció de viure res nou. En aquest marc d’afebliment del fet comunitari s’acreix la idea d’escola pública com un exclusiu servei o concessió, l’administració del qual correspon a l’Estat. Així, ni pública ni popular.

Fa ja més de dues dècades, el MRP Escola d’Estiu va impulsar una investigació que amb el títol Viure la Democràcia a l’Escola [3] plantejava el següent interrogant: pot ser la democràcia “funcione” a les escoles, però realment es viu? La conclusió d’aleshores era que la democràcia era una paraula buida que sostenia una situació a les escoles predemocràtica: la participació i representació era estamental, sectorial i corporativa. No tinc dades d’ara mateix, però els relats escoltats no indiquen una millora significativa. M’acabe de trobar a un amic mestre que en preguntar-li per l’escola en la qual treballa em diu que està molt content perquè “gairebé no es fan reunions (sic)”. En la conversa apareixen qüestions com les dificultats per a la coordinació, que cadascun entén les coses d’una manera, que les famílies no s’impliquen, que l’alumnat passa de tot i que cada vegada arriba més burocràcia a l’escola, però el concepte democràcia, socialment buidat, desapareix de la conversa. La selecció de sabers amb els quals s’estructura el currículum, la manera en què organitzem la complexitat de tasques a l’aula, el reconeixement o no d’identitats, cultures i llengües, les normes, drets i deures, els espais compartits i els espais de privilegi, l’abordatge dels conflictes, la profunditat o la lleugeresa que atribuïm al concepte d’allò públic, els formats i el sentit de l’avaluació, entre moltes altres situacions del quotidià escolar, remeten a una concepció de la democràcia i des d’aquesta concepció, a una manera o altra d’actuar.

Escola Valenciana?

Al País Valencià l’escola mai serà del tot pública i popular si no és valenciana, que no és sols parlar en valencià, és també tenir capacitat d’autogovern enfront d’oficines internacionals que defineixen i imposen els estàndards culturals en els quals han de ser avaluats els xiquets i xiquetes valencianes. Una escola valenciana requereix un currículum valencià, es a dir que responga als interessos, problemàtiques i cultures valencianes i investigue, reconega i treballe sobre les urgències educatives que necessita i  sobre les quals decideix el poble valencià. l’Escola serà Valenciana quan les comunitats participen des de l'inici, no sols en l'execució sinó en la formulació del projecte cultural del territori. Això implica trencar amb lògiques d'intervenció verticals i transitar cap a una pedagogia política que fomente la construcció del subjecte col·lectiu.

La denominada “Ley de Libertad Educativa” del govern actual del PP és una descarada estratègia de menysvaloració del valencià a les aules, i una provocació violenta cap a eixe admirable col·lectiu de professorat esforçat i militant que fa anys que lluita per la dignificació de la llengua.  No ho està tenint fàcil la dreta en aquest tema, doncs s’ha enfrontat a una comunitat educativa molt mobilitzada combativa i la campanya «Tria valencià» va aconseguir una posició de les famílies enorme a favor del valencià. Fins i tot en algunes comarques castellanoparlants i en l’escola concertada, on la demanda ha arribat al 30%, molt per damunt de l’oferta del 7% quan existien les línies. L’històric esforç militant del moviment de mestres per ensenyar, aprendre i conviure en valencià és admirable i no sempre ben reconegut. Des de l'aprovació al novembre de l'any 1983, de la «Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià» que va suposar una eina legislativa que ordenava i garantia el treball d’ensenyar la llengua, aquesta no ha estat mai una tasca fàcil i a hores d’ara continua i s’incrementa un “conflicte” que no és més que una estratègia immoral i salvatge d’una dreta blavera que conserva l’analfabetisme com un tarannà identitari, i que ha trobat en el discurs maniqueista de l’anticatalanisme un element unificador de totes les tendències del totalitarisme ultraconservador.

Però, insisteix-ho, encara que no ho pot ser sense la llengua, l’escola valenciana és alguna cosa més que la llengua.

Finalment, si treballem en l’escola com si el capitalisme no existira l’escola pública serà l’escola del capitalisme realment existent. L’escola capitalista –pública, privada o concertada- no iguala en drets i possibilitats ni contribueix a reequilibrar una relació estructural entre sectors i classes socials basada en la injustícia. Els processos d’ensenyament i aprenentatge, els sistemes jeràrquics amb diplomes, èxits i sancions, la disciplina de cossos i ànimes, la selecció i organització dels continguts curriculars, les jerarquies docents, no són categories pedagògiques neutrals. En el País Valencià i fora del País Valencià.

Jaume Martínez Bonafé, doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de València i professor titular –jubilat– de la mateixa universitat. Agost 2025

Imatge: Pexels/Yan Krukau